Avui la cultura està present en quasi tots els discursos i gairebé qualsevol problema sembla tenir una explicació cultural. La cultura s’ha convertit en un recurs que permet parlar de tot allò que inquieta, incomoda o es fa difícil d’abordar d’una altra manera. Especialment en temps com aquests, de canvis accelerats i d’incerteses, trobar paraules es torna una prioritat. Deia Nietzsche: “Com que en el fons es tracta únicament de desempellegar-se d’idees depriments, no s’és molt estricte pel que fa als mitjans per aconseguir-ho: la primera idea que explica com a conegut allò que no n’és, fa tant de bé, que l’home la té per vertadera”.
Davant d’un problema nou, desenvolupem una retòrica per a parlar-ne. I trobem en la cultura just allò que ens cal: conceptes manejables que permeten fer comprensibles els fenòmens situant-los en un marc de coneixement (anterior o nou) sobre el món, la societat o nosaltres mateixos. Uns conceptes que responen a paraules que sorgeixen tot d’una i es van repetint fins que acaben sent d’ús comú, on fiquem tot allò que no sabem o no volem anomenar –com qui escombra la brossa sota la catifa. Són paraules que encaixen perfectament amb el “concepte clau” que representen: tenen la virtut de l’abstracció, ajuden a categoritzar i, sobretot, redueixen la incertesa –no pas fent-la més comprensible, sinó neutralitzant-la dins el vocabulari habitual.
Yolanda Onghena pensa que paraules com “diversitat”, “identitat”, que tant triomfen en el debat públic, no són sinó uns recursos imprecisos, que figura que permeten resumir les tensions presents a les nostres societats (entre unitat i fragmentació, per exemple), però que no ens apropen a una més gran comprensió dels fenòmens. El que cal, diu, és entendre, d’entrada, que la cultura és un “sistema inquiet”. CONTINUAR LEYENDO
